VERS EL DOS MIL













Amic proper i amic llunyà
que de sota els estels arribes
procedent d'un somn i il·luminat,
anys després al meu cor irromps
i sembla que no et veia des d'ahir,
però el temps, irreal, és una línia
on tot s'iguala: passat, present i futur...


I ara que la Vida et labora, intensa,
i les llàgrimes se't van eixugant,
el teu interior profund s'ageganta,
i una veu contesta el teu clam angoixat,
et recupero en dimensió de l'Ànima,
i et dic: HEM DE SEGUIR PUJANT EL CIM
I EXPLORANT LA NOSTRA COVA D'ADOLESCENTS !


Ara que vius a recés d'aquestes roques,
- per mi divines - que anomenem Montserrat,
que ets capaç de mirar l'Univers i el Cosmos,
amb l'inequívoca intuïció que NO ESTEM SOLS,
que pots parlar en silenci amb Selene
i explicar-li tans anhels secrets,
amb una íntima i només teva complicitat..!


Ara que ja ho mires tot amb gran esperança,
i que saps que el Sol que has forjat en tu,
brillarà tan com el que ens dona la Vida,
tu que has estat posat a prova amb duresa
en aquesta Escola Planetària on tots som,
i has tret un excel·lent en alguna
de les més difícils assignatures:

- conta amb mi ! -
conta amb nosaltres
vers aquest 2.000,
per viure junts
totes les inquietuts !

Manel i MªÀngels

(Poema que li varem entregar en començar el 2.000, a l'Emili, en mig de l'alegria del retrobament i les perspectives d'una seva lenta recuperació plena d'esperances)