1.-REFLEXIONS DES D'UNA RESIDÈNCIA.

Sóc un xicot, no tant xicot (51 anys), que des del menjador de casa seva veu tota la muntanya, per mi no santa però sí meravellosa, de Montserrat.

D'això en fa uns trenta anys i mai no em canso d'admirar-la: és un d'aquells fenòmens naturals formats quan els únics "catalans" existents eren els dinosaures.

El menjador de casa és en un pis situat al poble de Sant Vicenç de Castellet, a la vora de la ciutat de Manresa(a la fotografía).

Molt anteriorment a la meva època de casat, quan tan sols tenía disset, divuit, dinou anys, havia corregut prou per aquestes muntanyes, sense arribar a ser mai ningú, però...

Més d'una vegada havia anat caminant des del monestir fins a la Cova Freda a fer una mica d'espeleología.

Recordo que ens portàvem el dinar de casa i anàvem a menjar en una mena de cafè o ateneu que hi havia a Collbató. Quan Collbató eren quatre cases. "Temps era temps" com diu el Serrat.

Ara també veig la muntanya de Montserrat cada dia, i més a prop. Poèticament, puc dir que l'acaricio amb la punta dels dits.

Des d'on ? Des de la finestra de l'habitació de la residència La Muntanya de Collbató, on sóc.

Una residència geriàtrica, una residència per a la tercera edat.

Què hi fa un home de cinquanta-un anys en un lloc d'aquestes característiques ?

Doncs intento, intentem entre tots, millorar una mica la meva qualitat de vida.

Sóc un "malalt", sóc hemiplègic.

Fa tres llargs anys una greu malaltía em va deixar lligat a una cadira de rodes.

Des d'aleshores he millorat molt, però encara no tinc autonomía, encara depenc dels altres per poder realitzar moltes funcions senzilles i quotidianes.

A Catalunya, per desgràcia, hi ha molts homes i dones com jo.

I com jo, es troben amb les portes de les institucions tancades.

La Generalitat no preveu aquest problema, hi fa orelles sordes.

Però la Generalitat no sap, o vol ignorar, que molts de nosaltres tenim moltes possibilitats de ser útils a aquesta societat, potser més que ells. Però ens falta ajuda, ens fa falta que algú cregui en nosaltres.

Es molt trist que al capdavant del Centre de Rehabilitació de Martorell hi hagi una traumatòloga que et digui: "PER VOSTÈ JA NO PODEM FER RES MÉS. EL MANTENIMENT (NO PAS REHABILITACIÓ) EL POT FER A LA RESIDÈNCIA O BÉ A CASA SEVA. ARA NO ENS MOLESTI MÉS":

Fa plorar que, en menys de cinc minuts, s'ensorri el treball i la il·lusió de moltes hores de lluita.

És llastimós que hi hagi persones així ocupant llocs de tanta responsabilitat.

Així no farem mai país, senyor "qui sigui".

Collbató ja no és un poblet de quatre cases. La seva superfície ara és ocupada per moltes llars de segona residència. Hi ha gent important, gent que s'ha fet un nom..., o els l'han fet, tant se val.

Des d'aquest centre geriàtric, envoltat pel caliu de persones que creuen en les meves possibilitats, voldría escampar una llavor amb l'esperança que arreli en bona terra.

Així pot ser que, a curt, mig o llarg termini, altres persones que tinguin el mateix problema que ara tenim molts catalans, homes i dones del demà, puguin escriure un manifest dient tot el contrari del que jo dic ara.

Gràcies.

PD: Com que, per sort, els valors humans no s'han perdut del tot, a pesar de no creure gaire en aquesta societat, si que crec en les persones que la formen.

Per això, aquesta carta pretén ser una crida a la solidaritat. Tots units tindrem més força i la crida es convertirà en un clam. D'aquesta manera, no els quedarà altra remei que escoltar-nos.

I qui sap ? Potser algú agafarà el testimoni i es posarà al capdavant amb il·lusió i amb força.

Es pot provar i es pot tenir èxit. Ànims!

EMILI GALDÀMEZ FERNÀNDEZ

(Aquesta és la carta que el meu amic Emili va enviar al Regió-7 (Diari de la Catalunya Central) i que aquest va publicar el Dissabte 21 d'Agost de l'any 1.999. Ell aleshores, com diu la carta, estava internat a la Residència La Muntanya de Collbató. A partir d'aquesta carta es va reactivar la nostra amistat, com trobareu reflectit en les "entrades de Blog" que aniré publicant. Gràcies avançades a tots els que anireu llegint aquest "Blog", perquè crec que el corol·lari del seu contingut serà alliçonador per molts). Manuel Luís Tatjé.