4.- FINS SEMPRE, AMIC !

El dia 15 de Febrer del 2.005, al tanatori de Manresa, vaig fer una lectura de comiat al meu amic, en presència, dels seus fills, familiars més pròxims i amics, i davant les seves despulles. Van ser aquestes paraules:

Sé que no ets amant de gaires cerimònies ni comiats. Però avui, en ocasió del llarg i important viatge que has començat, hem prenc la llibertat de dirigir-te unes paraules en aquest acte i amb les persones que s'han reunit aquí.

Encara sonen fortes en la meva orella les teves paraules i les meves, en aquest debat obert i sense fi, de les inquietuds i dels anhels més nobles per la Humanitat i tots els que ens envolten.

Tu Emili, eres un home d'idees, un gran inquiet i preocupat per totes les coses, els esdeveniments del món, les guerres i els grans conflictes, però també, per les qüestions més properes, les coses de cada dia.

Sempre envoltat dels teus llibres, aquella atmosfera culta que tan apreciaves -i feies apreciar-, els segells, els puzzles, però, insisteixo, sobretot, els llibres. Tenies l'Ànima d'escriptor, la vocació que sempre et va acompanyar, l'anhel de comunicar-te amb originalitat, d'explicar a tothom, d'una manera amena, tantes i tantes coses com et passaven per la ment. Ho sé bé perquè jo mateix era un dels teus lectors. Quan ens trobavem, o ja em guardaves l'últim exemplar o m'explicaves, amb la teva vivacitat, el guió del pròxim.

Si la duresa del destí que vas haver de patir i les circumstàncies, no es van posar d'acord, ni van fer la justícia que et mereixies, per tal de publicar els treballs que havies escrit aquests darrers anys, els teus fills i tots els qui et llegiem, així com l'entorn cultural on et movies a Abrera (1) (que prou et coneixien a la Biblioteca), sabem sobradament la teva vàlua, la teva dignitat, el que hi posaves de tu en la teva Obra. La teva ironía enginyosa, la senzillesa entranyable i popular dels teus escrits, la tendresa i sinceritat de la majoría de les teves narracions, novel·les i relats, curts o llargs. Tots els teus escrits destil·laven humanitat, noblesa, Amor sense fi, en fi, com eres tu.

Sempre colpeix molt que un Amic tan especial com tu, se'n vagi per endavant i ens deixi, peròi jo sé que tu, penetraràs en altres Dimensions de la Vida i del Cosmos, que - d'alguna manera -, compartim.

Des d'aquests Móns de Llum, descans i equilibri, començaràs una nova etapa que segur que tens ben merescuda.

Gràcies, Emili, per la teva Gran Lliçó de fortalesa i dignitat, i pel gran coratge amb que has soportat la dura prova que se't va posar.

Fins Sempre, Amic !

Manresa, 15 de Febrer del 2.005

(1) L'Emili va voler marxar en el seu dia, voluntariament, de Collbató, i es va traslladar a la Residència "Canigó" d'Abrera. Per estar més a prop d'un món cultural més actiu ( la Biblioteca), i més pràctic pels seus desplaçament en cadira automatitzada de rodes. (A la foto l'esmentada Residència)

Manresa, 15 de Febrer del 2.005.

*******************************************************

Temes Musicals Que Varem Compartir de Joves...

THE SHADOWS: APACHE

THE ANIMALS: THE HOUSE OF THE RISING SUN

ELS SIREX: PUTPOURRI

LONE STAR: MI CALLE

THE ATLANTIS: BOMBORA

THE BEATLES: TWIST & SHOUT

THE ROLLING STONES: ROUTE 66

ADRIANO CELENTANO: PREGARÉ

SALVATORE ADAMO: UN FLOC DELS TEUS CABELLS

GINO PAOLI: SAPORE DI SALE

3.- LA DARRERA
CARTA...

Nota Prèvia: En les trobades mensuals amb l'Emili, sempre esperades i càlides, s'ha de dir que "tocàvem" tots els temes haguts i per haver. La majoria de les vegades, ell ja m'esperava amb una energia increïble per entrar en debats diversos i comentaris. També algunes vegades passàvem d'un tema a un altra amb rapidesa i facilitat. Quan no eren temes de la nostra joventut, on recordàvem companys i anècdotes de l'època, com ara aquell casal de barri de Manresa, situat al Carrer del Camp d'Urgell, i que es deia "Casal de Sant Francesc" tutelat pels frares de l'Orde Terciària, amb el convent i església molt pròxims. En aquell Casal vaig conèixer l'Emili Galdámez Fernández, l'únic amic que vaig conservar d'aquella època, entremig de molts altres que vaig perdre en la nevulosa del temps... Nosaltres erem adolescents en aquell teatre ofegant de la Dictadura franquista, jo encara no havia "entrat en política". Era l'època de les pugnes juvenils al voltant dels conjunts musicals del moment, tots ells descendents del "Rock": és clar que m'estic referint a Beatles, Rollings, Animals, Shadows, Birds, Bee Gees, etc. I en l'àmbit més reduit de la música d'aquí, erem seguidors dels Sirex, Mustang, Lone Star,Brincos, Bravos, Dracs, etc.etc. Tot això, algunes vegades ho haviem recuperat en els nostres temes de diàleg: Els primers cigarrets, les primeres noies que miràvem, l'excursionisme i la muntanya, l'espeleología. I en general les primeres inquietuds juvenils, la descoberta dels fets polítics i socials que ens envoltaven, la religió, la filosofía, etc. Quan no tocàvem aquests temes de joventut - deia -, parlàvem de la religió o del paper que l'Església Catòlica havia jugat en la nostra infantesa (això a l'Emili l'havia marcat molt), parlàvem de filosofía, de la

possibilitat de la vida "extraterrestre", de llibres, de literatura en general.

També m'explicava a mi, i a la meva esposa MªÀngels, molts guions que tenia al cap per anar escrivint. Havia escrit molt, i evidentment, jo ho he llegit tot o gairebé. M'he de posar en combinació amb els seus fills, per posar a l'abast del public, alguns dels seus llibres que jo mateix he passat a format digital com és ara: "Sueños" on explica somnis i experiències del procés que el va deixar hemiplègic, "Relato Diminuto", "Ernest", "Història de Ilime", on hi aboca tota la seva gran sensibilitat, imaginació,

i també molts troços d'ell mateix reflectits en els personatges i els seus diàlegs, les seves esperances, les seves il·lusions, el que volia i esperava del món i d'ell mateix, etc.

Quan estàvem immersos en les converses i debats, els temps s'aturava, li arribava l'hora de sopar i ens acomiadavem fins la propera. Ell i jo, moltes vegades haguéssim continuat enraonant molt més. Tant és així que alguna vegada li enviava per carta parts dels diàlegs en que estàvem immersos, com per "matar aquell cuc" d'haver d'esperar la pròxima trobada. La darrera carta que li vaig enviar i que ara transcriuré, era d'aquestes, entusiasmada i animada amb el nostre debat. Mai no he sapigut si la va rebre, i en cas de ser així, si pensava contestar-me o es refiava de quan ens tornessim a veure. Jo vaig fer la carta el Gener del 2.005 i ell em va fer el "desaire" de marxar d'aquest món sense dir res més, el 14 de Febrer del 2.005. Va ser d'aquelles sorpreses que no voldries tenir mai, però que el Destí d'en tan en quan ens reserva, i que hem de ser forts per assumir.

Manuel Luis Tatjé

LA DARRERA CARTA

Sant Vicenç de Castellet, Gener 2.005

Estimat amic Emili:

Fa relativament poc que hem estat conversant i encara em ballen pel cap algunes de les frases i paraules que hem pronunciat dins el nostre sempre animat i fins apassionat debat.

Aniré directament al gra. Jo no renuncio a la meva espiritualitat, pel fet que hagi viscut, com tu, sota l'àmbit d'una Església Catòlica hipòcrita i mentidera, sempre conxorxada amb els feixismes i les dictadures més repressores, així com amb els més poderosos, i òbviament, situant-se en les antípodes del que va ser la veritable filosofía del meu admirat Jesús.

Les religions, jo entenc, que en comtes d'això, haurien de jugar un paper complementari a la formació cultural, política, filosòfica i social de l'home i dels pobles. Perquè en la realitat objectiva, això no hagi sigut així, a mi, intimament no m'inhibeix per poder aprofundir els més profunds anhels del cor: l'espiritualitat "genuina" que tot home porta a dins i que te - si ho vol -, tot el dret a desenvolupar.

Per mi - i espero que t'en hagis adonat -, parlar de l'Església Catòlica, no és precisament parlar d'espiritualitat (al menys com jo l'entenc) ni tampoc de la significació de ña paraula "Déu". Per mi, parlar de l'Església Catòlica, és com analitzar un dels distints règims polítics que han tingut nefastes conseqüències per la Humanitat.

El dia que vulguis parlar d'espiritualitat veritablement

- amic meu-, amb mi, oblída't dels capellans i de la religió catòlica, així com de la triste i amarga anàlisi social que n'hem de fer. Oblida't del Déu antropomòrfic que ella predica - i al qual ens han volgut, erròniament acostumar -, i si de cas, parlem "només i tan sols" d'aquells anhels profunds que fan niu dins el cor, i que donen veritable sentit, forma i creixement a l'ésser humà com a habitant de la Terra i també d'aquest immens Cosmos.

Ja saps que la meva idea del món és la d'una gran "escola o universitat" on tots venim per aprendre-hi. Uns ho saben, altres no. N'hi han que equivoquen les fites, altres no. N'hi han que no s'adonen del fet transcendental que a aquest món, tant sols hi venim per un temps, i que aquesta mateixa temporalitat és la que hauria de regir la nostra vida. No hi serem sempre: en base a aquest fet cal enfocar la vida. En base a aquesta circumstància cal descobrir el que veritablement és "important" a la vida. El poder, l'ambició, l'orgull, l'acumulació material i econòmica, son trampes que gairebé sempre fan fracassar l'home. Massa qüetions "temporals" ens enganxen. Sovint no sabem, simplement "conèixer", "experimentar" i després, extret el coneixement que cercavem, abandonar allò perquè si ens hi quedem "enganxats", pot ser la nostra perdició efectiva.

El "coneixement real", aquell que queda inscrit dins nostre, crec que és el de la maduració psicològica, anímica i espiritual. Es el que veritablement acumulem d'etapa en etapa, de vida en vida, i arriba a dotar-nos d'una autèntica "Saviesa" per un futur en que no ens caldrà "encarnar" o "retornar" una i altra vegada a móns endarrerits o duals (pugna entre bé i mal) com ho és la nostra preciosa Terra.

Aleshores, tindrem accés a esferes molt més evolucionades (tipus Ganímedes, aquell bell món de Júpiter) on no hi existeix la injustícia, ni la batalla constant entre el be i el mal, així com tampoc els traumes, tan típicament humans, de la malaltía, el dolor i la mort, tal i com es viuen i es pateixen aquí.

Que l' "escola de la Vida" a quí a la Terra és summamet dura ? Què t'he de dir a tu, Emili, si en pròpia carn ja has viscut fortes experiències. Jo he viscut i he d'anar vivint les meves. Tothom ha de viure les pròpies experiències. Jo estic convençut que "per això hem vingut", no per altres raons més supèrflues. Per això t'he dit tantes vegades, que la vida és equiparable a una "escola o universitat", on som i serem, "repetidors del curs" en tan que no aconseguim de superar-lo. Un cop el superem: pujarem a un "grau" superior on hi trobarem experiències noves.

No te realment més lògica això que no pas parlar d'un "cel", un "infern" i un "purgatori" ? No te més lògica això que no pas admetre que "tot ha estat fruit d'un atzar" ? I, en tot cas, l' "atzar" qui l'ha fet, així, tan complexe i organitzat ? I perquè..? I perquè..? I perqueeeeeeeè ?

Una abraçada !

Manuel Luis Tatjé

(1) Això del "perqueee" és una broma que ens feiem des de joves.

A TU, L'EMILI
TRANSFORMAT










A tu, l'Emili Galdámez
transformat pels somnis
i tot el que aquests
t'han donat i suggerit...
A tu, l'Emili que en les nits
estrellades i meravelloses,
tens la vista posada en l'Univers
i et fas preguntes...
A tu, l'Emili seduït
per la Lluna plena.
Antiga Selene dels Misteris,
amb qui et confesses i dialogues
com amant apassionat,
en les íntimes solituds
d'aquest Collbató tan especial,
vora el rocar imponent,
esotèric i dur de Montserrat...
A tu, l'Emili de la fina
ironia de barri i anti-clerical,
perquè tens el Cor molt gran,
i a dins seu, el millor de tu,
i això es reflexa en el teu esguard.
en la teva Ànima d'escriptor
i "lletra-ferit" inasgotable...
Que aquest llibret
d'en Jiddu Krishnamurti,
segelli també,
aquesta incombustible
amistat nostra:

MOLT BON 2.001


Manel i MªÀngels

VERS EL DOS MIL













Amic proper i amic llunyà
que de sota els estels arribes
procedent d'un somn i il·luminat,
anys després al meu cor irromps
i sembla que no et veia des d'ahir,
però el temps, irreal, és una línia
on tot s'iguala: passat, present i futur...


I ara que la Vida et labora, intensa,
i les llàgrimes se't van eixugant,
el teu interior profund s'ageganta,
i una veu contesta el teu clam angoixat,
et recupero en dimensió de l'Ànima,
i et dic: HEM DE SEGUIR PUJANT EL CIM
I EXPLORANT LA NOSTRA COVA D'ADOLESCENTS !


Ara que vius a recés d'aquestes roques,
- per mi divines - que anomenem Montserrat,
que ets capaç de mirar l'Univers i el Cosmos,
amb l'inequívoca intuïció que NO ESTEM SOLS,
que pots parlar en silenci amb Selene
i explicar-li tans anhels secrets,
amb una íntima i només teva complicitat..!


Ara que ja ho mires tot amb gran esperança,
i que saps que el Sol que has forjat en tu,
brillarà tan com el que ens dona la Vida,
tu que has estat posat a prova amb duresa
en aquesta Escola Planetària on tots som,
i has tret un excel·lent en alguna
de les més difícils assignatures:

- conta amb mi ! -
conta amb nosaltres
vers aquest 2.000,
per viure junts
totes les inquietuts !

Manel i MªÀngels

(Poema que li varem entregar en començar el 2.000, a l'Emili, en mig de l'alegria del retrobament i les perspectives d'una seva lenta recuperació plena d'esperances)

2.- LES GRANS PROVES.

Quan vaig anar a veure al meu amic Emili, en aquell geriàtric de Collbató(a la fotografia), hi anava amb el clixé de com sempre l'havia conegut: alt, esprimatxat, amb un to de veu característic, tot i sabent que està assegut en una cadira de rodes, i també sense saber quin sería l'estat d'ànim amb que el trobaría, bo i assumint la seva hemiplègia. No feia gaires dies que havíem llegit la seva carta al "Regió-7"(21-9-99), on es lamentava que en el Centre de Rehabilitació de Martorell hi pugui haver personatges amb tan poca humanitat com la traumatòloga de que fa esment: "esborrant en menys de cinc minuts, el treball i la il·lusió de moltes hores de lluita..." En la mateixa carta parlava de records de joventut, i acabava fent un clam de solidaritat i esperança. En veure la signatura de l'Emili vàrem quedar corpresos (la MªAngels, la meva esposa i jo) dincs si bé sabíem que havia estat molt malalt, no en sabíem la seva actual situació.

Al cap d'un moment d'haver demanat per ell, la meva esposa i jo, es va aturar un ascensor al passadís i en va emergir l'Emili. Entre sorprès i rialler, vàrem fer-nos sengles i fortes encaixades de retrobament i d'emoció: anava àgil, segur, en la seva cadira de rodes. Ens va conduir al defora de la moderna residència, bellament ajardinada, i sota una ombrívola lona, agradablement ventilats de la xafogor de l'Agost i d'esquena a l'enorme mola rocosa de Montserrat, va començar el nostre primer diàleg de tres hores i en molts anys.

Quins canvis dona la vida ! I quines proves s'exigeixen als millors. Després de l'embòlia que va sofrir, li sobrevingué una trombòsi cerebral: 3 mesos a la U.V.I. del Centre Hospitalari de Manresa, un mes i mig en coma profund, - somiant i somiant el que aviat sortirà en un treball que ell mateix ha escrit -, i després, pràcticament, començar de nou, gairebé en tot. Des de les coses més simples i quotidianes a tot el que hom pugui imaginar: refer la memòria, la visió, la parla, la motricitat en general, des de la quasi total immobilitat del costat esquerre. Però per damunt de tots els contratemps: UNA GEGANTINA VOLUNTAT INESGOTABLE.

L'Emili, ara te le veu menys greu que abans, però parla i s'expressa com mai, te moltes ganes d'explicar-se, de parlar de les seves inquietuds, - que son moltes -. Ha recuperat la vista, i força mobilitat, fins mou un xic la cama esquerre i, ben segur que, amb aquesta voluntat, la cadira de rodes deixarà de ser-li imprescindible.

És un gran lector - des de sempre -, fins dels clàssics grecs. Te una cultura esforçada, auto-laborada, auto-didacte. També escriu - ara ha guanyat molt de temps per fer-ho -, les seves pròpies experiències, els seus somnis, els seus més profunds pensaments, la seva imaginació. Al capvespre o en havent sopat, seu al porxo de la residència i contempla llargament el cel estrellat. És capaç de meravellar-se d'una planta o una insignificant formiga, a la volta de tot el que li ha passat.

Els seus fills l'han recolzat totalment i sovint estan amb ell i marxen junts a donar un vol; al minúscul geriàtric (25 places)ell és el més jove (51 anys), s'ha guanyat l'apreci de tots, dels qui te un total escalf i una total autonomía de moviments. Ell ha superat totes les depressions. És un lluitador nat. Positiu, noble, mira el futur, analitzant el dur passat, que ha assumit i que l'ha conduit a l'esperançada maduresa d'avui.

Que les Institucions, - les que siguin -,actuin i no deixin passar de llarg persones com l'Emili, que tanta manca fan a aquesta nostra societat, sovint, tant insenssible i deshumanitzada, per aprendre d'ells, del seu permanent gran exemple.

Manuel Luis Tatjé

(Aquest escrit va sorgir com a conseqüència de la carta de l'Emili titulada "Reflexions des d'una Residència" i que ha suposat la reactivació de la nostra antiga amistat de joventud. Aquest escrit

també va sortir publicat al Regió-7 el Setembre del 1999 i també al Periòdic El Breny de Sant Vicenç de Castellet)

1.-REFLEXIONS DES D'UNA RESIDÈNCIA.

Sóc un xicot, no tant xicot (51 anys), que des del menjador de casa seva veu tota la muntanya, per mi no santa però sí meravellosa, de Montserrat.

D'això en fa uns trenta anys i mai no em canso d'admirar-la: és un d'aquells fenòmens naturals formats quan els únics "catalans" existents eren els dinosaures.

El menjador de casa és en un pis situat al poble de Sant Vicenç de Castellet, a la vora de la ciutat de Manresa(a la fotografía).

Molt anteriorment a la meva època de casat, quan tan sols tenía disset, divuit, dinou anys, havia corregut prou per aquestes muntanyes, sense arribar a ser mai ningú, però...

Més d'una vegada havia anat caminant des del monestir fins a la Cova Freda a fer una mica d'espeleología.

Recordo que ens portàvem el dinar de casa i anàvem a menjar en una mena de cafè o ateneu que hi havia a Collbató. Quan Collbató eren quatre cases. "Temps era temps" com diu el Serrat.

Ara també veig la muntanya de Montserrat cada dia, i més a prop. Poèticament, puc dir que l'acaricio amb la punta dels dits.

Des d'on ? Des de la finestra de l'habitació de la residència La Muntanya de Collbató, on sóc.

Una residència geriàtrica, una residència per a la tercera edat.

Què hi fa un home de cinquanta-un anys en un lloc d'aquestes característiques ?

Doncs intento, intentem entre tots, millorar una mica la meva qualitat de vida.

Sóc un "malalt", sóc hemiplègic.

Fa tres llargs anys una greu malaltía em va deixar lligat a una cadira de rodes.

Des d'aleshores he millorat molt, però encara no tinc autonomía, encara depenc dels altres per poder realitzar moltes funcions senzilles i quotidianes.

A Catalunya, per desgràcia, hi ha molts homes i dones com jo.

I com jo, es troben amb les portes de les institucions tancades.

La Generalitat no preveu aquest problema, hi fa orelles sordes.

Però la Generalitat no sap, o vol ignorar, que molts de nosaltres tenim moltes possibilitats de ser útils a aquesta societat, potser més que ells. Però ens falta ajuda, ens fa falta que algú cregui en nosaltres.

Es molt trist que al capdavant del Centre de Rehabilitació de Martorell hi hagi una traumatòloga que et digui: "PER VOSTÈ JA NO PODEM FER RES MÉS. EL MANTENIMENT (NO PAS REHABILITACIÓ) EL POT FER A LA RESIDÈNCIA O BÉ A CASA SEVA. ARA NO ENS MOLESTI MÉS":

Fa plorar que, en menys de cinc minuts, s'ensorri el treball i la il·lusió de moltes hores de lluita.

És llastimós que hi hagi persones així ocupant llocs de tanta responsabilitat.

Així no farem mai país, senyor "qui sigui".

Collbató ja no és un poblet de quatre cases. La seva superfície ara és ocupada per moltes llars de segona residència. Hi ha gent important, gent que s'ha fet un nom..., o els l'han fet, tant se val.

Des d'aquest centre geriàtric, envoltat pel caliu de persones que creuen en les meves possibilitats, voldría escampar una llavor amb l'esperança que arreli en bona terra.

Així pot ser que, a curt, mig o llarg termini, altres persones que tinguin el mateix problema que ara tenim molts catalans, homes i dones del demà, puguin escriure un manifest dient tot el contrari del que jo dic ara.

Gràcies.

PD: Com que, per sort, els valors humans no s'han perdut del tot, a pesar de no creure gaire en aquesta societat, si que crec en les persones que la formen.

Per això, aquesta carta pretén ser una crida a la solidaritat. Tots units tindrem més força i la crida es convertirà en un clam. D'aquesta manera, no els quedarà altra remei que escoltar-nos.

I qui sap ? Potser algú agafarà el testimoni i es posarà al capdavant amb il·lusió i amb força.

Es pot provar i es pot tenir èxit. Ànims!

EMILI GALDÀMEZ FERNÀNDEZ

(Aquesta és la carta que el meu amic Emili va enviar al Regió-7 (Diari de la Catalunya Central) i que aquest va publicar el Dissabte 21 d'Agost de l'any 1.999. Ell aleshores, com diu la carta, estava internat a la Residència La Muntanya de Collbató. A partir d'aquesta carta es va reactivar la nostra amistat, com trobareu reflectit en les "entrades de Blog" que aniré publicant. Gràcies avançades a tots els que anireu llegint aquest "Blog", perquè crec que el corol·lari del seu contingut serà alliçonador per molts). Manuel Luís Tatjé.