2.- LES GRANS PROVES.

Quan vaig anar a veure al meu amic Emili, en aquell geriàtric de Collbató(a la fotografia), hi anava amb el clixé de com sempre l'havia conegut: alt, esprimatxat, amb un to de veu característic, tot i sabent que està assegut en una cadira de rodes, i també sense saber quin sería l'estat d'ànim amb que el trobaría, bo i assumint la seva hemiplègia. No feia gaires dies que havíem llegit la seva carta al "Regió-7"(21-9-99), on es lamentava que en el Centre de Rehabilitació de Martorell hi pugui haver personatges amb tan poca humanitat com la traumatòloga de que fa esment: "esborrant en menys de cinc minuts, el treball i la il·lusió de moltes hores de lluita..." En la mateixa carta parlava de records de joventut, i acabava fent un clam de solidaritat i esperança. En veure la signatura de l'Emili vàrem quedar corpresos (la MªAngels, la meva esposa i jo) dincs si bé sabíem que havia estat molt malalt, no en sabíem la seva actual situació.

Al cap d'un moment d'haver demanat per ell, la meva esposa i jo, es va aturar un ascensor al passadís i en va emergir l'Emili. Entre sorprès i rialler, vàrem fer-nos sengles i fortes encaixades de retrobament i d'emoció: anava àgil, segur, en la seva cadira de rodes. Ens va conduir al defora de la moderna residència, bellament ajardinada, i sota una ombrívola lona, agradablement ventilats de la xafogor de l'Agost i d'esquena a l'enorme mola rocosa de Montserrat, va començar el nostre primer diàleg de tres hores i en molts anys.

Quins canvis dona la vida ! I quines proves s'exigeixen als millors. Després de l'embòlia que va sofrir, li sobrevingué una trombòsi cerebral: 3 mesos a la U.V.I. del Centre Hospitalari de Manresa, un mes i mig en coma profund, - somiant i somiant el que aviat sortirà en un treball que ell mateix ha escrit -, i després, pràcticament, començar de nou, gairebé en tot. Des de les coses més simples i quotidianes a tot el que hom pugui imaginar: refer la memòria, la visió, la parla, la motricitat en general, des de la quasi total immobilitat del costat esquerre. Però per damunt de tots els contratemps: UNA GEGANTINA VOLUNTAT INESGOTABLE.

L'Emili, ara te le veu menys greu que abans, però parla i s'expressa com mai, te moltes ganes d'explicar-se, de parlar de les seves inquietuds, - que son moltes -. Ha recuperat la vista, i força mobilitat, fins mou un xic la cama esquerre i, ben segur que, amb aquesta voluntat, la cadira de rodes deixarà de ser-li imprescindible.

És un gran lector - des de sempre -, fins dels clàssics grecs. Te una cultura esforçada, auto-laborada, auto-didacte. També escriu - ara ha guanyat molt de temps per fer-ho -, les seves pròpies experiències, els seus somnis, els seus més profunds pensaments, la seva imaginació. Al capvespre o en havent sopat, seu al porxo de la residència i contempla llargament el cel estrellat. És capaç de meravellar-se d'una planta o una insignificant formiga, a la volta de tot el que li ha passat.

Els seus fills l'han recolzat totalment i sovint estan amb ell i marxen junts a donar un vol; al minúscul geriàtric (25 places)ell és el més jove (51 anys), s'ha guanyat l'apreci de tots, dels qui te un total escalf i una total autonomía de moviments. Ell ha superat totes les depressions. És un lluitador nat. Positiu, noble, mira el futur, analitzant el dur passat, que ha assumit i que l'ha conduit a l'esperançada maduresa d'avui.

Que les Institucions, - les que siguin -,actuin i no deixin passar de llarg persones com l'Emili, que tanta manca fan a aquesta nostra societat, sovint, tant insenssible i deshumanitzada, per aprendre d'ells, del seu permanent gran exemple.

Manuel Luis Tatjé

(Aquest escrit va sorgir com a conseqüència de la carta de l'Emili titulada "Reflexions des d'una Residència" i que ha suposat la reactivació de la nostra antiga amistat de joventud. Aquest escrit

també va sortir publicat al Regió-7 el Setembre del 1999 i també al Periòdic El Breny de Sant Vicenç de Castellet)