3.- LA DARRERA
CARTA...

Nota Prèvia: En les trobades mensuals amb l'Emili, sempre esperades i càlides, s'ha de dir que "tocàvem" tots els temes haguts i per haver. La majoria de les vegades, ell ja m'esperava amb una energia increïble per entrar en debats diversos i comentaris. També algunes vegades passàvem d'un tema a un altra amb rapidesa i facilitat. Quan no eren temes de la nostra joventut, on recordàvem companys i anècdotes de l'època, com ara aquell casal de barri de Manresa, situat al Carrer del Camp d'Urgell, i que es deia "Casal de Sant Francesc" tutelat pels frares de l'Orde Terciària, amb el convent i església molt pròxims. En aquell Casal vaig conèixer l'Emili Galdámez Fernández, l'únic amic que vaig conservar d'aquella època, entremig de molts altres que vaig perdre en la nevulosa del temps... Nosaltres erem adolescents en aquell teatre ofegant de la Dictadura franquista, jo encara no havia "entrat en política". Era l'època de les pugnes juvenils al voltant dels conjunts musicals del moment, tots ells descendents del "Rock": és clar que m'estic referint a Beatles, Rollings, Animals, Shadows, Birds, Bee Gees, etc. I en l'àmbit més reduit de la música d'aquí, erem seguidors dels Sirex, Mustang, Lone Star,Brincos, Bravos, Dracs, etc.etc. Tot això, algunes vegades ho haviem recuperat en els nostres temes de diàleg: Els primers cigarrets, les primeres noies que miràvem, l'excursionisme i la muntanya, l'espeleología. I en general les primeres inquietuds juvenils, la descoberta dels fets polítics i socials que ens envoltaven, la religió, la filosofía, etc. Quan no tocàvem aquests temes de joventut - deia -, parlàvem de la religió o del paper que l'Església Catòlica havia jugat en la nostra infantesa (això a l'Emili l'havia marcat molt), parlàvem de filosofía, de la

possibilitat de la vida "extraterrestre", de llibres, de literatura en general.

També m'explicava a mi, i a la meva esposa MªÀngels, molts guions que tenia al cap per anar escrivint. Havia escrit molt, i evidentment, jo ho he llegit tot o gairebé. M'he de posar en combinació amb els seus fills, per posar a l'abast del public, alguns dels seus llibres que jo mateix he passat a format digital com és ara: "Sueños" on explica somnis i experiències del procés que el va deixar hemiplègic, "Relato Diminuto", "Ernest", "Història de Ilime", on hi aboca tota la seva gran sensibilitat, imaginació,

i també molts troços d'ell mateix reflectits en els personatges i els seus diàlegs, les seves esperances, les seves il·lusions, el que volia i esperava del món i d'ell mateix, etc.

Quan estàvem immersos en les converses i debats, els temps s'aturava, li arribava l'hora de sopar i ens acomiadavem fins la propera. Ell i jo, moltes vegades haguéssim continuat enraonant molt més. Tant és així que alguna vegada li enviava per carta parts dels diàlegs en que estàvem immersos, com per "matar aquell cuc" d'haver d'esperar la pròxima trobada. La darrera carta que li vaig enviar i que ara transcriuré, era d'aquestes, entusiasmada i animada amb el nostre debat. Mai no he sapigut si la va rebre, i en cas de ser així, si pensava contestar-me o es refiava de quan ens tornessim a veure. Jo vaig fer la carta el Gener del 2.005 i ell em va fer el "desaire" de marxar d'aquest món sense dir res més, el 14 de Febrer del 2.005. Va ser d'aquelles sorpreses que no voldries tenir mai, però que el Destí d'en tan en quan ens reserva, i que hem de ser forts per assumir.

Manuel Luis Tatjé

LA DARRERA CARTA

Sant Vicenç de Castellet, Gener 2.005

Estimat amic Emili:

Fa relativament poc que hem estat conversant i encara em ballen pel cap algunes de les frases i paraules que hem pronunciat dins el nostre sempre animat i fins apassionat debat.

Aniré directament al gra. Jo no renuncio a la meva espiritualitat, pel fet que hagi viscut, com tu, sota l'àmbit d'una Església Catòlica hipòcrita i mentidera, sempre conxorxada amb els feixismes i les dictadures més repressores, així com amb els més poderosos, i òbviament, situant-se en les antípodes del que va ser la veritable filosofía del meu admirat Jesús.

Les religions, jo entenc, que en comtes d'això, haurien de jugar un paper complementari a la formació cultural, política, filosòfica i social de l'home i dels pobles. Perquè en la realitat objectiva, això no hagi sigut així, a mi, intimament no m'inhibeix per poder aprofundir els més profunds anhels del cor: l'espiritualitat "genuina" que tot home porta a dins i que te - si ho vol -, tot el dret a desenvolupar.

Per mi - i espero que t'en hagis adonat -, parlar de l'Església Catòlica, no és precisament parlar d'espiritualitat (al menys com jo l'entenc) ni tampoc de la significació de ña paraula "Déu". Per mi, parlar de l'Església Catòlica, és com analitzar un dels distints règims polítics que han tingut nefastes conseqüències per la Humanitat.

El dia que vulguis parlar d'espiritualitat veritablement

- amic meu-, amb mi, oblída't dels capellans i de la religió catòlica, així com de la triste i amarga anàlisi social que n'hem de fer. Oblida't del Déu antropomòrfic que ella predica - i al qual ens han volgut, erròniament acostumar -, i si de cas, parlem "només i tan sols" d'aquells anhels profunds que fan niu dins el cor, i que donen veritable sentit, forma i creixement a l'ésser humà com a habitant de la Terra i també d'aquest immens Cosmos.

Ja saps que la meva idea del món és la d'una gran "escola o universitat" on tots venim per aprendre-hi. Uns ho saben, altres no. N'hi han que equivoquen les fites, altres no. N'hi han que no s'adonen del fet transcendental que a aquest món, tant sols hi venim per un temps, i que aquesta mateixa temporalitat és la que hauria de regir la nostra vida. No hi serem sempre: en base a aquest fet cal enfocar la vida. En base a aquesta circumstància cal descobrir el que veritablement és "important" a la vida. El poder, l'ambició, l'orgull, l'acumulació material i econòmica, son trampes que gairebé sempre fan fracassar l'home. Massa qüetions "temporals" ens enganxen. Sovint no sabem, simplement "conèixer", "experimentar" i després, extret el coneixement que cercavem, abandonar allò perquè si ens hi quedem "enganxats", pot ser la nostra perdició efectiva.

El "coneixement real", aquell que queda inscrit dins nostre, crec que és el de la maduració psicològica, anímica i espiritual. Es el que veritablement acumulem d'etapa en etapa, de vida en vida, i arriba a dotar-nos d'una autèntica "Saviesa" per un futur en que no ens caldrà "encarnar" o "retornar" una i altra vegada a móns endarrerits o duals (pugna entre bé i mal) com ho és la nostra preciosa Terra.

Aleshores, tindrem accés a esferes molt més evolucionades (tipus Ganímedes, aquell bell món de Júpiter) on no hi existeix la injustícia, ni la batalla constant entre el be i el mal, així com tampoc els traumes, tan típicament humans, de la malaltía, el dolor i la mort, tal i com es viuen i es pateixen aquí.

Que l' "escola de la Vida" a quí a la Terra és summamet dura ? Què t'he de dir a tu, Emili, si en pròpia carn ja has viscut fortes experiències. Jo he viscut i he d'anar vivint les meves. Tothom ha de viure les pròpies experiències. Jo estic convençut que "per això hem vingut", no per altres raons més supèrflues. Per això t'he dit tantes vegades, que la vida és equiparable a una "escola o universitat", on som i serem, "repetidors del curs" en tan que no aconseguim de superar-lo. Un cop el superem: pujarem a un "grau" superior on hi trobarem experiències noves.

No te realment més lògica això que no pas parlar d'un "cel", un "infern" i un "purgatori" ? No te més lògica això que no pas admetre que "tot ha estat fruit d'un atzar" ? I, en tot cas, l' "atzar" qui l'ha fet, així, tan complexe i organitzat ? I perquè..? I perquè..? I perqueeeeeeeè ?

Una abraçada !

Manuel Luis Tatjé

(1) Això del "perqueee" és una broma que ens feiem des de joves.